Celebrem enguany el centenari del seu naixement. Alguna n’hem de fer els ganxons (o guixolencs, que és el mateix) abans no acabi aquesta efemèride. Aprofitant que ahir era Sant Jordi ja vam començar a maquinar-ho…i en això tots hi estarem d’acord.
Vallverdú va viure 7 anys a Sant Feliu de Guíxols on deixà una gran empremta. Deixo un extracte del apunt biogràfic de Gerard Bussot al llibre Gent d’un segle (1900 – 2000):
“A la nostra ciutat, va conèixer tota una sèrie de persones que el varen colpir fortament. Era gent de classe mitjana –artesans, botiguers, tapers, comerciants, obrers, etc.–, i ben aviat es féu amic d’ells: Martí Girona, Jaume Escortell, Josep Murlà, Josep Vicente, Narcís Masferrer, Claudi Isern; i també fills de la burgesia, com Marià Vinyas, Enric Descayre, Margarita Wirsing i Gaziel. Vallverdú s’introduí ràpidament en la societat civil i cultural guixolenca: oferí diversos cicles de conferències i participà en tertúlies literàries –les més recordades, a l’antic Hotel Murlà–, i en aquesta època esdevingué també vocal i secretari de la junta de l’Institut d’Estudis Guixolencs. Amb el Centre Excursionista Montclar, a més de ser-ne el delegat de cultura, hi féu excursions, presentacions de les seves sessions, teatre, etc. També s’incorporà a la redacció del setmanari Àncora, rotatiu en què es responsabilitzà dels apartats “Ficción y realidad” i “Ecos y razones”. En mullerar-se amb Isabel Arqué el 1952, deixà la direcció de l’acadèmia per passar a treballar al despatx de la fàbrica de taps de suro de can Burgell. Poc després, conjuntament amb Margarida Wirsing i Enric Descayre, i amb el suport de l’Ajuntament guixolenc, engegaria el centre d’ensenyament secundari conegut com Liceu Abat Sunyer, situat al carrer Sant Fèlix Màrtir, i en el qual Vallverdú faria classes d’anglès. Mentre s’estava a la nostra ciutat, decidí presentar-se al concurs de novel·la juvenil Mossèn Chusep amb l’obra Las cinco vidas del Nereo, i el guanyà. La mort, però, del seu pare i, pocs mesos després, la de l’avi (1956), els va obligar a fer-se càrrec de la hisenda familiar de Sant Martí, de manera que van marxar de Sant Feliu després d’haver-hi residit set anys.
Malgrat la distància, Josep Vallverdú i la seva esposa s’han considerat sempre guixolencs d’adopció.”
